Mirava darrera els vidres de la finestra… i vaig veure moviment al cel… onades de núvols suaus com de cotó que es movien de dreta a esquerra… tranquils acolorits de blaus i de grisos. Una meravella que m’obligá a fer una fotografia d’inmediat…
Segons desprès ja no hi eren… un encant efímer…
Se’n diuen així per la seva semblança amb l’orella humana. El seu nom científic és Haliotis tuberculata. Se’n troben al litoral del Cabo de Gata (Almeria) encara que són difícils de veure perquè viuen enganxades a la part de sota de les roques al fons rocós del mar. A l’extrem de la petxina hi ha una serie de petits orificis (normalment sis). A les Balears són molt apreciades en gastronomia.
El color és l’estructura, la textura és la composició… Ceràmica de l’època modernista… artesans artistes que van aconseguir una pell ceràmica meravellosa, brillant… perfecte per reflectir-hi qualsevol cosa al seu voltant… per veure-hi qualsevol cosa… Abstracció, sensacions i moviment en la seva superfície pentinada en la qual el reflex i les formes es fonen en una representació abstracta i elegant. Fons i forma en alternança. Un perfil humà damunt del verd? o el perfil de un edifici damunt d’un cel lluminós?… Un o l’altre… imaginació i desig de veure…
Ja ho se que és com un misteri meravellós. L’amor és segurament això un gran misteri! Una sensació que ens fa patir i que al mateix temps en dóna la vida i ens pessiga l’estómac també! Feliç Sant Jordi demà… Ja m’explicareu quants pessics d’aquests sorprenents us regalen… em regalen a mi! Jo també m’hi poso…
Jo m’estava al carrer fent fotografies de la poda del arbres. Era el mes de mars, a finals…
Tot d’una em vaig trobar amb aquest nen… vaig prémer l’obturador i vaig fer la fotografia… Recordo la seva mirada perfectament.
Que devia pensar?
Som el que volem ser… podem ser nens i recordar vivències de la infantesa…
Una mare i un fill jugant… una joia de mirar… Estan tan contents que es deixen fer una fotografia i la mare em demana que li envii per correu electrònic.
A sota d’una claraboia no passa res fins que algú la trepitja un instant… el suficient per fer una fotografia…
Com d’efímers en són els reflex en els miralls… com es barregen les imatges i quantes coses ens fan imaginar aquests puzles novel·lats… m’apassionen…
En realitat observar-los és per a mi com llegir una novel·la… cada raconet de la composició és un capítol d’una narració única i efímera!
Avui m’he fixat en com l’aigua rebota en els estris de cuina. Avui me n’he adonat de com n’és de bonica l’aigua quan surt amb força des del filtre de la cafetera.
